Marona

Premi Francesc Candel de Poesia 2012

 

I

L´ onada és dolça com canya de sucre,
la llum de l´horitzó purga l´absència
d´aquella aroma tendra que oferies;
la sorra acull el cos que no es sustenta
i aquesta brisa trista sala lenta
l´alè lacrat de sacra soledat.


II

Aroma de sageta que no punxa,
de pòsit que roman i que m´impregna,
de gata que esgarrapa quan alleta,
de cera de vainilla i poma verda,
de misteri d´estiu sense prudència,
de lavanda, de jazz, de brusa neta…


III

Desada a les onades, entre peixos,
adorms a les orades quan forades
la sorra que trepitjo.

Em deixaria anar per fer-me el mort,
per naufragar-te.

Surar damunt de tu per enganyar-me.


IV

Fa mal l´armari obert
amb el vestit de l´última vegada.
Fa mal el xal a la cadira,
la capsa de pastilles que prenies…
el llibre del Monzó que rellegies
i l´última trucada de la bústia
que deia que venies.


V

En aquest mar amant hi recullo les hores.
M´hi adormo embolicat de blava sal
i em deixo penetrar per recordar les ganes.

M´hi ofego per sentir, sentir que ets dins de mi.
I mentre més m´hi ofego, em desofego…

Almenys aquesta mar em farà niu
quan senti aquest forat que encara ocupes:
aquest exili teu serà caliu.


VI

He d´endreçar els silencis entre la teva roba
perquè la teva aroma els emboliqui.
Llavors quan calli les paraules, sabré que hi ets.

Allargaré les pauses per assaborir-te
i aniré descalç cap a la sorra de la platja.
Arribaràs, te n'aniràs, i tornaràs i marxaràs...

I jo m´hi endinsaré per no morir-me encara,
perquè els nens em tinguin com quan hi eres tu
mentre dibuixo al rostre un nou somriure.


VII

Vindrà el dia en què
els tres amb peus descalços
tornarem a la mar, asserenats,
a agrair-te els silencis
amb què ens has parlat
quan ha mancat l´esma
mentre ens fèiem grans…